New York,
setembre 2014
Del 17 al 23 de setembre, en un viatge organitzat per l’Agrupació
Pericial de Reus, un grup de 24 passatgers vàrem gaudir d’una visita a aquesta
ciutat magnífica, espaterrant, incomprensible, monstruosa...
Per entrar als EUA cal tenir present dues coses: obtener una espècie de visat (ESTA) i que els panys de les maletes o cadenat en el seu cas, han de disposar d'aquell sistema que permet a la duana obrir-les si ho creuen convenient.
Per entrar als EUA cal tenir present dues coses: obtener una espècie de visat (ESTA) i que els panys de les maletes o cadenat en el seu cas, han de disposar d'aquell sistema que permet a la duana obrir-les si ho creuen convenient.
El viatge en Delta Airlines funciona a la perfecció. Els seients amb un
espai si no generós si suficient per estar còmode. El vol sense incidències,
puntual, ben servit amb quatre cosetes per distreure els viatgers i amb un munt
de pelis, música, jocs. El vol dura exactament el previst, 8 hores i
escaig. En tot cas el comentari que el sistema de reserves fet per l'Agència no va acabar de funcionar, tot i que finalment tothom va trobar un seient adequat.
Nova York és una ciutat singular. La conducció també ho és. La norma
essencial és evitar els clots en l’asfalt dels carrers (alguns d’una
profunditat més que considerable) i això autoritza als conductors a fer qualsevol maniobra,
per arriscada que sigui, per ell mateix i pels altres.
A Nova York cal parlar de diners i de milionaris. Vanderbilt amb els
ferrocarrils, Astor especulador immobiliari, Rockefeller déu del petroli, Frick
amb el carbó, Morgan amb la banca i Carnegie, un magnat una mica diferent
dels altres. Aquests homes van fer grans coses per NY i han deixat un record
inesborrable, potser no tant com a homes de bé, sinó com a grans emprenedors i
constructors de riquesa. A Liberty Street hi ha el rastre de tot plegat. Allí hi
ha la Reserva Federal de NY i on s’apilen el 30% de les reserves mundials d’or.
Diuen que es pot visitar, però cal demanar prèviament la visita. Abans de l’11S
hi havia un toro a Wall Street, al carrer, al costar de les torres bessones, un
toro de bronze de l'artista sicilià Arturo di Modica que es va salvar del desastre i deu estar en algun museu o bé en
algun altre lloc de Wal
l Street i que no el vam veure. Una figura potser inspirada amb Moloch,
el deu maligne dels cananeus, àvid d’or i de sacrificis humans.
El cor de Nova York -Manhattan- està format per tres ciutats distintes:
Harlem, Metrópolis, la ciutat de Superman i Gotham, la ciutat de Batman, o això
és el que va inventar Marvel Comics.
Dia 17 de
setembre
Arribem al JFK i ens espera el nostre guia pels 5 dies d’estada. Es diu
Jorge i és uruguaià. No parla castellà, parla uruguaià (!). Durant el viatge
ens fa algunes explicacions (no massa reeixides) sobre Nova York, però sobretot
d’altres qüestions que no ens afecte ni poc ni molt. Més endavant la cosa
millora. 
Arribem a l’hotel (Rooosevelt), molt cèntric (a Manhattan tot ho és de
cèntric, depèn dels interessos de cadascú), i gran. És gairebé centenari i es
nota, però suficient, còmode i amb un bon esmorzar que és una cosa que els
estadants apreciem. La Paloma (que no és un ocell, sinó una empleada de
l’Agència) ja ens té preparades les claus de l’habitació.
Com tenim prou temps lliure es produeix una desbandada. En aquest recull
s’explica les experiències comunes, que són les més abundants, i les privades,
que formen part dels diferents itineraris que no sempre són coincidents.
Anem a la N.Y.Public Library, que és propera. És la segona biblioteca
més gran dels EUA i va ser construïda el 1911. Visitem l’edifici per dintre,
però no podem veure la sala de lectura, que ha de ser molt interessant. Sortim
al parc del darrere —Bryant Park— un espai que és utilitzat amb profusió per
estudiants, oficinistes, turistes. Un espai de tranquil·litat on les activitats
són diverses. Des d’aquell que està amb l’ordinador treballant, fins el que jeu
sobre l’herba gaudint de la pau que es trenca en els propers metres de la 42nd
Street.
Seguim fins a Times Square, on tot i l’hora que fosqueja allí és de dia;
les gegantesques pantalles comercials il·luminen la zona. Està ple de gent,
però avui encara es pot caminar. Veiem el lloc del tkts, molt conegut per la
venda d’entrades de teatre pel mateix dia a preu rebaixat. Volem pujar al
Marriot Marquis (1535 Broadway, entre la 45 i 46), doncs en la planta superior hi ha un restaurant-bar giratori i
es pot contemplar els gratacels propers i les il·luminacions. Està en obres i
no el veiem. Un policia ens diu on és (davant el nas). Pugem en un ascensor
veloç fins dalt i oh!... una primera impressió del que ens espera. Prenem una cervesa -8 dòlars, més taxes més propina- i ens entretenim en el paisatge. Es veuen gratacels, una mica el Chrysler i també un gran rètol de color blau del Blarclays. Estem a Times Square, Barclays està al 1475 de Broadway: és l'adreça del difunt Lehmans Brothers, on va començar tot el drama de la crisi subprime i el que hi penja, la crisi financera que s'encomanà a la crisi de l'economia real que encara estem patint.
Per sopar anem a la Grand Central Terminal on contemplem el gran vestíbul i
la volta catalana de Rafael Gustavino (un valencià, arquitecte però sobretot
constructor) i el sostre pintat de blau-verd amb les constel·lacions. Entrem a
l’Oyster Bar&Restaurant (avui és el primer dia i anem amb dòlars a la
butxaca). No mengem ostres, però si peix, això sí, mirant la carta per la dreta. No està gens malament, potser una
mica car, però res de l’altre dijous.
Tornem cap a l’hotel, doncs avui ha sigut un dia llarg (6 hores de
diferència horària que ens han allargat la jornada).
Dia 18 de
setembre
Avui toca visita a Manhattan, en bus, amb algunes parades absolutament
necessàries per fer més fotos. Ens passegen per la part alta de Manhattan. 5a
Av, Boadway Av., tornem a la 5a, passem sota l’Empire State i més avall ens
aturem a Madison Square, el lloc ideal per fer la foto de l’Empire i del Flatiron.
Fem les fotos, però el que ens interessa és la vida d’un esquirol que acapara
la nostra atenció.
Després toca anar al barri de Chelsea, on visitem un mercat que era una
fàbrica de galetes (oreo) que han transformat en mercat amb aprofitament dels
elements originals. Just acaben d’obrir i algunes botigues encara no tenen el
material exposat. És força interessant tot i que no el veiem en ple
funcionament.
Ens embarquem novament en l’autocar i, quan estem a la part del baixa
Manhattan fa figa a Canal Street. El guia ens proposa que mentre envien un nou
autocar que visitem la fira de Sant Genaro, a Hester Street. Veiem la botiga d'Apple amb unes cues immenses per la compra de l'Iphone 6. Baixem i ens passegem per la fira de Sant Genaro.
Garlandes de plàstic, tipisme italià, llocs de menjar ambulants, restaurants
que per l’hora encara no tenen clients... està bé. Seguim fins al
Criminal Courts Building, un edifici sinistre que quan veiem entrar un home
emmanillat se’ns encongeix el cor. El Jorge ens diu que la justícia americana
és de “correction” es a dir, de rehabilitació. En realitat el que fa els EUA amb els delinqüents és tancar-los a la presó i llençar la clau al mar, oblidant-se d’aquells
homes i dones. Encara més, sembla poc clar quan Jorge explica que els negres
tenen una probabilitat del 50% d'anar a parar a la presó en algun moment de la seva vida. Es referia a la totalitat de la població negra o només a la
del Bronx? Tan se val, no està clar el sentit d’aquesta afirmació; si és perquè
són dolents per qüestions racials, o perquè la vida dels pobres sense
oportunitats (els negres ho tenen pitjor) els porta a delinquir. En definitiva
que el somni americà ha quedat obsolet i l’ascensor social ja no funciona.
Bé ja tenim altra vegada el bus, però ara resulta que no tenim temps per
fer tot el que estava programat (segurament massa ambiciós per motiu del trànsit
novaiorquès. Total que ens perdrem (de moment) la visita a Wall Street, i a Battery
Park. Anem doncs a la zona zero. Impressionant, de gent, de les piscines, del
memorial, del nou edifici del One World Trade conegut com a Freedom Tower,
tallada com si fos un diamant. Les piscines rodejades d’un mur on hi ha el nom
dels tres mil morts en el desastre de l’11 de setembre. Les roses blanques que
suposen l’aniversari del naixement dels que van morir en l’atemptat, o bé
simplement les ha dispositat algun familiar els recorda. Veiem les noves torres construïdes en aquest espai, i també l'incipient edifici de Calatrava, amb el desig que no tinguin problemes ja que a aquest home li agrada construir edificis impossibles que tot sovint presenten problemes. No entrem, per manca de temps en el
museu, on hi deuen haver les imatges més colpidores del desastre.
Després de la visita ens deixen al Rockefeller Centre, per pujar al Top
of de Rock, el gratacels més alt del conjunt d’edificis. Pugem sense problemes.
Ens avisen que dins l'ascensor mirem cap amunt. Veiem llumetes i ens adonem de la velocitat de l'ascensor. Una vista fantàstica! El fet que es pugi a un terrat, sense vidres que et
privin la vista, el fa encara més esplèndid. Ens entretenim una bona estona,
doncs després tenim temps lliure. Al baixar, un tomb per la plaça i tornem a
entrar al vestíbul per veure les pintures de Sert.
Després visitem el Radio City, una visita força interessant amb una
explicació en anglès (americà) per una senyora americana, que vol dir que poca cosa vam
entendre. Entrem al vestíbul, a l’auditori, i camerinos. Conversem (!) amb una
rockette simpàtica que aquell dia li havia tocat haver d’atendre els guiris.
Alguns es fan una foto amb ella. Ella ho aguanta amb estoïcisme. 
Sortim amb la pretensió de visitar la Frick Collection (5a Av./71 Street). Acaben
de tancar quan arribem. Passegem pel Central Park, que travessem per veure el memorial Lennon
(que no trobem, encara que per ser ja pràcticament fosc ho deixem córrer).
Veiem el Dakota Bldg. construït a instàncies de E. Clarck, president de Singer.
Uns apartaments de luxe amb ocupants famosos (Bacall, Bernstein, Lennon,...).
Tornem a peu a l’hotel, passant pel Columbus Circle i pel Carnegie Hall
Dia 19 setembre
Visita contrastos de Nova York. Es tracta de donar una ullada als barris
de Bronx, Queens i Brooklyn. Així doncs en bus anem cap al Bronx, que no és
—afortunadament— el barri violent d’anys enrere. Continua sent un barri pobre o
de gent treballadora, però, si més no de dia, és segur. 
Passem davant de la Comissaria de Policia en la que es va inspirar la
pel·lícula Fort Apache, una comissaria de policia es veu assetjada pels
delinqüents, amb Paul Newman com a policia bo i de procedència irlandesa, amb
edificis tapiats, incendiats,... un territori gens tranquil. Ara, ha canviat,
però queden rastres de violència, com són les sabatilles penjades en els fils
de l’electricitat, com a resultat d’una cerimònia d’iniciació de les bandes
juvenils i violentes, o bé les xarxes de filferro per protegir algunes cases. La
Cort de Justícia del comptat més ocupada és la que dirimeix els casos de
família, de paternitat, doncs sembla que són molts els nens que neixen fora del matrimoni,
i quan a algú li imputen aquesta paternitat, ho nega. Finalment anem a veure el
Yankee Stadium, i ens dóna una completa (i complicada) explicació sobre el beisbol. Veiem la
casa on va ser cosit a trets l'immigrant guineà Amadou Diallo a qui la policia
va disparar 47 trets, perquè els havia semblat sospitós. Eren els temps de
Giuliani, aquell home que va netejar la ciutat de delinqüents a costa de
cometre tots els abusos inimaginables amb els pobres, els llatins i els negres.
I, quan en el desastre de l’11 de setembre es va posar al front dels bombers i
la policia, la gent d’ordre deia: “he is a new yorker, man, you know what I’m
saying”.
Continuem cap a Queens, un barri més arregladet i per veure les
diferències ens porten cap a una urbanització de gent benestant —Malba— al
costat del riu o mar que separa el Bronx de Queens. La veritat és que les cases
són boniques (algunes), fetes de fusta i recoberta de maons; deu ser el gust
americà que fa que no desitgem com a darrera voluntat ser propietaris d’una
d’aquelles cases. Continuem cap a la zona residencial de Forest Hill, veiem
l’estadi de tenis famós pels tornejos que s’hi celebren Flushing Meadow però de
cap manera pel arquitecte que el devia dissenyar. Continuem pel parc on es van
instal·lar les dues Fires Mundials, la darrera l’any 1964. Ha quedat un parc
bonic amb una espectacular bola del món d’acer, i també unes ruïnes del pavelló
dels EUA que fan pena. I ja marxem de Queens; passem per barris on s’agrupen
llatins. Passem una bona estona per sota la via del metro amb les emocions
corresponents. Finalment arribem a Brooklyn.
No sé per quin pont vam entrar a Brooklyn, però els jueus ultraortodoxos que
habiten Williambsburg van entrar quan es construïa aquest pont (recordeu B, Brooklyn,
M, Manhattan, W, Williambsburg), un pont (el de Williamsburg) sense cap gràcia especial. Aquest pont
va ser nomenat “la passarel·la dels jueus” i la seva immigració i ocupació del
barri va originar que els alemanys i irlandesos que l’habitaven marxessin per
no haver de conviure amb aquells homes que els resultaven antipàtics. Sense
baixar del bus veiem —i retratem— a aquells jueus ultraortodoxos que es
passejàvem pel carrer, feien les compres per l’endemà dissabte (sabath, no es
treballa, no es fa res,...) amb els seus barrets negres, les seves levites
negres i els seus bucles sobre les orelles; al seu costat, les dones
silencioses amb el cap cobert i si estaven casades, amb el cabell rapat perquè
es veu que el cabell incita a la luxúria, i s'han de posar 
una perruca. Ens van explicar unes quantes coses
d’aquells sonats que veuen la religió com segurament la veuen els de l’Opus, els
Legionarios o els Kikos —neocatacúmens— a casa nostra, per més que no es
disfressin tan aparatosament.
Per desintoxicar-se de tanta ximpleria ultraortodoxa fem parada a sota
el pont de Brooklyn, on contemplem una imatge preciosa del baix Manhattan.
 |
| Afegeix la llegenda |
Decidim anar a la Higth Line, al barri de Chelsea. Hi anem amb metro i
som capaços d’arribar-hi sense perdre’ns. És un passeig que va des del carrer
14th fins al 30th. Al final del recorregut vam veure que el dia 21 de setembre
obrien un nou tram (relativament curt) i per la nit del dia 21 vam veure a la
televisió com l’inauguraven. És un barri que s'està recuperant. Abans era la zona d'envasament de carn, de naus industrials, portuària, i ara la recuperen i hi ha força animació.
Tornem a peu cap a l’hotel, fent una parada a Broadway per menjar alguna
cosa selecta (fast food).
Dia 20 setembre
Tenim el dia lliure. Així doncs el grup es dispersa. Uns quants hem
decidit anar altra vegada al baix Manhattan i per començar a Brooklyn, al
mateix lloc on es veien aquelles vistes tan formidables. El trajecte ens dura
gairebé una hora (en metro, perdó en sub way), i no perquè anés a poc a poc,
sinó perquè abans havíem de saber quin metro havíem de pujar, a quina estació i
on baixar. Tasca àrdua, però que vam reeixir. Les indicacions més encertades
les del paio de l’escombra de la Grand Central Terminal. 
Finalment els 14 que
anàvem vam poder arribar al punt escollit. Vam repetir les fotos, estar-nos una
bona estona, i després tornar a Manhattan a peu pel pont. Tampoc n’hi ha per a
tant, total 1.825 metres de llargada. En el seu moment era el pont penjat més gran
del món. El que si és de remarcar és que quan el van construir pràcticament no
hi havia cotxes i en canvi van fer una amplada en la que hi ha 3 carrils
d’anada i tres de tornada, i entremig hi passa el tren. A més, els que anàvem a
peu ho fèiem per un carril superior. Però això no és res comparat amb el que fa
Rajoy de construir Aves sense passatgers, aeròdroms sense avions i assessors
polítics sense ni puta idea de res.
Costa una mica arribar a l’entrada del pont i finalment l’hem pogut enfilar.
Està ple de gent, uns caminant, altres corrent o en bici. Boniques vistes des
del pont que ens du al City Hall. L’edifici de NY City Hall és la seu del
Govern de NY. Un edifici de marbre excepte per la part del darrere que no el
van recobrir fins molts anys després perquè pensaven que mai la ciutat
s’expandiria més amunt d’on estava aquest edifici. Al cap de munt està coronat
per una imatge de la justícia amb una corona a la ma (diuen dorada o d’or, però
em sembla força dubtós tot plegat).
Hem de decidir si anem a la dreta o a l’esquerra. Doncs res d’això. Anem
a Wall Street, que estava encara pendent. La Borsa (NY Stock Exchange) i al davant
el lloc on Washington va jurar el càrrec de president el 1789.
Ens vam acostar a la riba del mar (costat est) per passejar en els molls
i anar a dinar al Pier 17, on hi havia unes instal·lacions fantàstiques amb
restaurants, bars, botigues, però, ai las! Ho havien tancat.
Ens quedem a dinar en un fast food de John Street. Acabat el tiberi, es
desfà el grup, uns perquè tenen teatre al vespre i els altres perquè volen
descansar una mica a l'hotel.
Així i tot tornem a la zona zero, per a veure novament el conjunt. Després
cadascú va on li sembla.
Respecte al teatre, que és car (el tiquet val uns 120 dòlars (depenent
del lloc escollit) i si l’has comprat per internet et claven unes bones
comissions, vam veure (una obra cadascú): Els Miserables, Matilda, Mamma Mia,
El Rei León, i potser alguna altra. Tothom va quedar molt content, dels
muntatges, de les interpretacions, de la música i no sé si és cert del tot,
però sembla que a Broadway, tot i ser teatres força antics, la cosa és més
lluïda. Broadway el dissabte a la nit és com una altra manifestació, no hi
cap ni una agulla.
Dia 21 setembre
És diumenge, i havia de ser un dia tranquil quant a la circulació. Si,
però... resulta que hi ha una manifestació per prevenir el canvi climàtic que
ara tothom ja està d’acord en que els seus efectes són altament perversos. L'inici té lloc a l’alt Manhattan i ja comencen a tallar carrers. També els
afroamericans, bé sigui perquè van a la manifestació, bé sigui perquè en fan
una altra, es manifesten, s'agrupen i es disfressen. Total, un gran embolic de gent i de circulació.
Ens han d’ensenyar Harlem i també, afortunadament el Harlem no és el
dels anys 60 o abans, on trobaves cases cremades i la violència estava a flor
de pell. Ara és un barri de gent treballadora i no pas un parc temàtic amb
negres.
Anem a la Universitat de Columbia, al campus. Una universitat
prestigiosa amb professors prestigiosos, entre altres Sala i Martín i altres ja
guardonats amb premi Nobel, com el mateix Josep Stiglitz i altres fins a 82
premis Nobel.
Amb alumnes notables d’aquesta Universitat com el mateix Obama, Franklin
D. Roosevelt, Teodoro Roosevelt, Warren Buffett i altres. Davant la Library of
Columbia un nombrós grup de nois i noies s’estan preparant per unir-se a la
manifestació en favor del control climàtic. Hi ha una escultura de de Palas
Atenea, deessa entre altres coses de la saviesa i, entre els plecs del seu
vestit veiem l’òliba que és el seu símbol.
Un tros més endavant anem a veure el mausoleu d’Ulisses Grant que, fruit d’haver sigut vencedor de
l’exercit sudista, va arribar a ser el 18e. President dels Estats Units.
I ara ve el que havia de ser el plat fort: la missa gospel en el que se
suposa que és una església: Memorial Baptist Church. A dintre pocs símbols, una
creu embolicada amb un drap blanc i poques coses més. Alguna cosa no va prou
bé: veiem instruments, un harmonium-piano, i una bateria. Malament. Amplificadors.
Comencen a entrar les que se suposa són les cantaires. Una petita prèdica per
part de qui oficiava i comença la missa o l'espectacle. Els que teníem els altaveus
al costat estàvem eixordats pel potent so de la bateria. Al cap d’una estona
surten les dansadores vestides de blanc (què hi pinten?). Els cantaires i les dansadores i el
poc públic del barri (els demés érem guiris) estan emocionants, alguns ploren,
nosaltres estem gairebé desitjant que s’acabi l’espectacle, mai més ben dit.
Hem quedat vacunats per totes les misses gospel que es fan i es desfan.
Sortim per continuar el viatge fins a l’hotel o fins on vulguem del
trajecte. Veiem les persones afroamericanes que es preparen per manifestar-se.
Molta gent, molt de color. Més endavant trobem la manifestació en favor del
control del canvi climàtic i molta policia.
Un grup dels viatgers demanem baixar a la Frick Collection. És un museu
petit, agradable i interessant. Bons quadres, des de Veermer, fins a Velázquez,
Rembrandt i altres. Un museu dominable.
Sortim i entrem al Central Park. Abans d’entrar fem un extra i dinem amb
un hot dog i una coca-cola (no venen begudes alcohòliques al carrer). Tot
passejant ens arribem fins al començament del parc per entrar en el Hotel Plaza
i després seguir a peu fins al nostre hotel, ja que avui tenim sortida amb
vaixell i sopar. Ens hem de mudar i clenxinar-nos. Mentre baixem per la 5a.Av.
veiem una performance que tenen preparada pels turistes: una baralla a cops de
puny entre dos conductors, d’un autobús i d’un cotxe. Un espectacle una mica
massa violent pel nostre gust, però tot sigui pel turisme.
Al vaixell tenim un menú amb diverses opcions. El vi està inclòs. Veiem
la posta de sol des del vaixell abans de començar a navegar. El baix i mig
Manhattan resulta molt bonic, i tot i que no estem en els anys del
malbaratament, encara Déu n’hi dó de com ho tenen d’il·luminat. El tomb en
vaixell dura unes tres hores, ben entretingudes. El sopar sembla un sopar dansant,
és a dir, ens aixequem a cada moment per sortir a la coberta del davant o del
darrera. Fa un dia, o una nit, esplèndida. En els molls de la part alta de
Manhattan hi ha un vaixell de guerra que ara té la funció de museu de l’aire. Devem
haver embarcat més amunt del carrer 42th. I el recorregut ha sigut fins al
final de Manhattan pujant després fins als dos ponts, el de Brooklyn i el de
Manhattan. Girem i tornar al lloc de sortida, això si, acostant-se força a
l’Estàtua de la Llibertat que estava il·luminada i feia força goig. Fotos i més
fotos i acabar el sopar amb música en viu, amb final de festes, com no: New
York, New York, sense Frank Sinatra però amb una dona que cantava molt bé. Una
espècie de comiat ben bonic.
Dia 22 setembre
Darrer dia. Tenim el matí lliure fins a dos quarts de quatre. Una
primera sorpresa: ens hem trobat al hall del nostre hotel amb el mateix Theodore
Roosevelt, o era el seu ectoplasma? L’hem saludat atentament, perquè era un paio
simpàtic i ens ha explicat que està allí perquè se celebra el 90 aniversari de
l’hotel. Ja ho veiem que l’hotel estava una mica deteriorat... Ens ha anat bé
parlar amb aquest home doncs poc abans hem tingut una llarga discussió amb els
empleats que havien de guardar les maletes i ens hem relaxat.
Hem d’acabar de fer compres, però a on? Sortim al carrer i anem fins al
Chrysler Bldg per entrar al hall. Té tres entrades per diferents carrers. El
hall no és molt gran, però els materials que han utilitzat són de molta
qualitat (granet, marbre, marqueteria). Pintures al sostre. Modernista, decó,
no ho sé, però paga la pena aturar-s’hi uns minuts. Continuem per apropar-nos a
l’ONU. Ben aviat es confirma el que ens havia dit el Jorge, els carrers estan
tallats, no es pot circular. Els representants dels diferents països venen a
l’Assemblea General. Un dels temes és l’ecologia, l’altre és el terrorisme de
l’estat islàmic. Dues coses importants. Prendran alguna decisió?
Anem a l’Union Square Park per veure un mercat ecològic. Al metro un
viatger en sentir-nos parlar ens diu on volem anar. Ens confirma que el tren és
correcte. Parlem una mica i ens diu que es descendent de gallecs i asturians i que les
coses no van gaire bé a Nova York, si més no per a ell. Ara treballa però ha
estat tres anys esperant una feina i guanya menys que fa tres anys. Ja sap que
a Espanya les coses tampoc van gaire bé. Baixem a Union Sq.Park. Efectivament
el mercat existeix i resulta bonic. No és molt gran, però la gent normal hi va
a comprar, com una noia de Sabadell que vam trobar. Volíem anar a Greenwich, però canviem de rumb i tornem per la 5a Av. Per veure botigues. No trobem res que ens interessi, i finalment decidim anar a Macys, el magatzem més gran del món; si el més gran i el més horrible. És un magatzem sense cap glamur. Dinem dintre el magatzem i no comprem res. Seguim amunt per canviar a la Madison Avenue, doncs, sobretot a la part de dalt, havíem vist bones botigues. Fem un intent i si, per damunt del carrer 50 ja comencen a veure’s coses més ben posades. Un gratacels de la Sony, amb restaurants per dintre i altres botigues. Tornem a l’hotel i allí ens reunim tots per tornar cap a casa.
Autocar i cap a l’aeroport JFK, sense embussos. Algun problema a l’hora
d’agafar la tarja d’embarcament, doncs s’ha de fer amb màquines autoservei. Els
llocs reservats han deixat de ser-ho i hi ha algun petit embolic que se
soluciona fàcilment.
Vol tranquil, per alguns llarg i per altres curt (els que han dormit).
Un bon viatge amb molts records, tots bons.
